"Jo denuncio"

Estem davant la fi de l’Estat del Benestar?

Aquesta és la qüestió bàsica que cal preguntar-nos davant les informacions que ens arriben a diari des de tots els nivells de la nostra existència, ja que no cal ni obrir un diari, ni posar les notícies per tal de ser conscients d’aquesta crua  realitat. Qualsevol avi sap sense que li expliquin uns economistes  de prestigi en un debat televisat, que la seva pensió cada vegada és més minça,  que les llistes d’espera per gaudir d’una prova a càrrec de la  Seguretat Social són cada cop més llargues, i que per anar a recollir els seus medicaments a la farmàcia ara ha de pagar un percentatge, que fins ara era gratuït. Els pares de nens en edat escolar ja han vist augmentar les taxes de matriculació dels seus fills, perdre les subvencions dels menjadors escolars, del transport, i fins i tot s’han trobat que han de pagar per poder dur una carmanyola a l’escola amb el seu propi dinar. Els pensionistes gaudien també de viatges i activitats subvencionades, que cada cop es van reduint, així com també disminueixen les suplències en hospitals, escoles i centres públics. Tot això sense esmentar les milers de famílies que es queden sense llar degut als desnonaments, i d’altres que perden els estalvis de tota una vida amb les estafes bancàries.

Davant d’aquesta greu situació denunciada que pateix el nostre país, cal preguntar-se quines són les causes que ens han dut fins aquí, i que són molt complexes. Des del meu punt de vista com a ciutadà i no com expert en economia, penso que les entitats financeres han deixat portar els crèdits al límit, han permès hipoteques que no es podien pagar i han ofert als seus clients productes financers al marge de la llei, sense avisar-los. Per altra banda, el govern ha mirat cap a un altre costat, mentre els bancs s’enriquien i la població anava perdent poder adquisitiu, al mateix temps que el país també anava demanant crèdits a l’exterior, als quals ara no pot fer front, i ho acaba pagant la gent del carrer amb les “retallades”.

Penso que aquesta situació ha arribat tan enllà, i es manté així, perquè el nostre país ( i no és l’únic), a més de  la recessió mundial, pateix uns casos de corrupció d’una envergadura molt gran, que comprometen personatges del govern central, de l’autonòmic,  de la oposició i fins i tot de la monarquia, amb la qual cosa s’hauria de fer una reforma institucional profunda , dins d’un marc totalment legal, que evités i condemnés de forma eficaç i enèrgica aquestes accions polítiques corruptes.

Evidentment, la solució no és fàcil i ja hi ha persones més capacitades que un pobre estudiant de batxillerat treballant en aquest procés, però si la meva  opinió serveix per alguna cosa, penso que si en tots els casos de corrupció, que no són pocs, a més de processar els imputats se’ls obligués a retornar al país tots aquests capitals evadits a l’estranger,  que són del poble, i s’invertissin de forma racional, pràcticament es cobriria el dèficit en Sanitat o Ensenyament. A més, tots els càrrecs polítics s’haurien d’abaixar el sou, i evitar duplicitats de nòmines, eliminar cotxes oficials i dietes elevades, i amb això també contribuiríem a evitar retallades per als ciutadans. Aquesta solució, aparentment tan senzilla, no es porta a terme perquè hi ha massa interessos creats, i cap polític es vol abaixar el sou o perdre privilegis, i els corruptes es poden arribar a processar legalment, però els diners ja han fugit del país i se’n perd la pista en paradisos fiscals. La solució més senzilla és, per tant, anar retallant prestacions socials, educatives i sanitàries a la població, que com sempre, és la que acabarà pagant la mala gestió de les seves classes dirigents.