JO DENUNCIO

La meva queixa s’orienta a la democràcia actual, a la teòrica “democràcia”.

El primer motiu de desacord en relació a aquest terme és,que d’entrada , ja no tenim un sistema de finançament dels partits  polítics definit per llei i per la realitat. Què vol dir això? Que tots els partits polítics,  siguin de dretes, d’esquerres, o de centres, s’estan finançant de formes irregulars a través de bancs i de moltes macroempreses. Per tant, es comencen a donar unes situacions de deute al subjecte que els ha finançat les campanyes. Posem per exemple, el cas del Palau de la música. El cas Palau. Un cas que coneixem tots els catals de primera mà. Aquí s’hi van destinar uns diners amb una finalitat que es va desviar de trajectòria i, que el senyor Millet va repartir entre ell i un seguit de partits polítics, esquerres , dretes i centre.

Després, ja en l’àmbit de la justícia , quan havia de sortir el cas a judici, el jutge va ser rellevat i ascendit de categoria. Al darrere vindrà un altre jutge que ha d’instruir aquest cas, i que quan se’l haurà estudiat adequadament, el canviaran de lloc, fins que aquest cas prescriurà per temps. En conclusió, el significat que extraiem de tot això és  que com tots aquests partits polítics hi estaven involucrats, van fer pinya per jugar amb els jutges i la llei com els plaïa, per tant, la justícia és inexistent, i només s’aplica a la gent de classe baixa i mitjana.

 A partir d’aquí,s’arriba a la deducció que aquests deutes es pagaran d’una forma opaca i totalment irregular a través d’informacions privilegiades o contractes amb moltes d’aquestes empreses en els quals tindran uns beneficis extres per davant de la competència i després, també hi haurà una gran falta de medis jurídics davant de la corrupció que s’està vivint. Tant és que robin 10 milions com 100 , que aquí ningú pagarà les conseqüències. Per tant, si tot continua igual en legislació en referència a les  responsabilitats  i no s’apliquen  penes molt severes i amb persecució total de la gent que roba diner públic o obté favors d’aquestes empreses, el futur es presenta complicat.

Per altra banda, l’altra la gran vergonya social que estem vivint, indirectament relacionada, és la dels desnonaments. Per exemple, al seu dia, un banc va fer peritar un pis X per deixar establerts uns diners en hipoteca per un comprador. A aquest comprador, el banc li va deixar hipotèticament 120000 euros, que va ser la valoració de pèrit posat pel mateix banc. La hipoteca va ser concedida i aquest comprador va pagar al llarg dels anys la meitat del deute. Per tant 60000 euros. Per causes que aquesta persona no podia controlar, es quedà sense treball, no podent fer front a les mensualitats de la hipoteca. X mesos després, el banc executà la venta d’aquest pis en subhasta i se’n treu  30000 euros. Resulta que aquesta persona ha pagat 60000 euros més 30000 del pis que li han subhastat, i encara li queda a deure al banc 30000 euros, la qual cosa no és normal perquè aquest pis ja se’n havia pagat el 50 % , el que equival a pensar que a l’hora de fer les taxacions del citat pis, les banques no ho estaven fent prou bé , portant les famílies a la total ruïna, ja que deixaven molts més diners dels que per llei en alguns altres països ja està regulat. Per exemple a França, un banc té prohibit per llei deixar més del 37 % del sou que té un persona a pagar per una hipoteca, perquè saben que les hipoteques normalment solen ser entre dues persones i que en cas de que un perdés la feina, podrien fer front a l’hipoteca, això si, passant-les molt magres. Els senyors de la banca espanyola,però, en certs moments van arribar a deixar el 60 % del valor de les fulles de salari de les parelles. Per conseqüència això ha portat a la situació real actual , en que només que un persona d’una parella perdi la feina, immediatament ja no es pot fer front a l’hipoteca, sentenciant aquesta família  a la ruïna de per vida.

Un altre incisió a destacar és el de les primes úniques, en el qual la banca ha enganyat els seus clients, sobretot gent de tercera edat i sense coneixement del que estaven fent, amb la confiança que tenen al director de la entitat que els hi correspongui. Això , és tant o més greu que un robatori ja que han enganyat a indefensos i jugat amb la confiança de la gent, dient-les-hi que eren uns diners segurs, que els podien treure al moment que volguessin i que no hi perdrien res i que tindrien un bon interès.

En conclusió , en aquest món de globalització, amb la macrobanca, macroempresa, el poder dels diner és cada vegada més greu degut a que al llarg de la història, perquè hi hagi  hagut un bon equilibri social en una societat ,ha estat necessària l’existència de tres esgraons. Quan hi són, hi sol haver una situació de mitjà equilibri, (són la classe baixa, mitjana i alta). Això provoca que tota la gent que hi ha a dins de la societat amb ganes de treballar i de prosperar,pugui anar escalant posicions socials, i sumant-hi la  intel·ligència i sort es pugui passar de la classe mitjana a la alta. Això avui en dia no esta succeint i ens estem quedant amb una classe baixa i alta,la qual cosa significa que la societat te una tendència a una caiguda molt greu i no a llarg termini . A més, aquesta situació de globalització es podria entendre, sempre i quan en tots els països amb els quals es tenen tractes es basessin en les mateixes regles de joc, però  alguns països estan en desavantatge respecte aquestes  regles del joc, totalment diferents. Per exemple, en aquest món global, tenim el cas de la Xina. Els drets socials que té la gent d’aquest país, i el sou que tenen no és el mateix que tenim a Espanya, executant la mateixa feina . Això significa que aquí les empreses no estan sent competitives envers a les empreses d’allà. Els productes fabricats a Xina tindran entrada al nostre país pel seu baix cost, i si es fabriquessin aquí, hi hauria una sèrie d’empreses que hauria de tancar degut. Després de llegir aquest conjunt d’arguments, hem plantejo una pregunta, quin és el sistema polític que ens convindria més? De tots els que coneixem, quin ha estat el millor? Mirant al passat, és evident que tots els sistemes s’ha hagut de renovar després del seu fracàs o caiguda. Aquesta caiguda ha succeït amb l’arribada de grans temes socials.

Teòricament, teòricament, la democràcia respondria a la filosofia, però la realitat actual ens fa pensar que cada vegada se n’està separant més. Portem 35 anys de democràcia i ja li comencem a veure moltes i moltes mancances que si no es corregeixen acabaran suposant el seu fracàs.