Jo denuncio

Jo denuncio la situació dels ensenyaments artístics superiors a Catalunya. Que la sentència del Tribunal Suprem, no reconegui com a grau els títols artístics, i facin d'això una gran desigualtat que no equipara per igual amb la resta de títols universitaris.
És difícil entendre com l'art, primordial per la societat, per conservar el nostre patrimoni, quelcom que forma part de les nostres vides, als nostres comportaments i a les nostres relacions humanes, la societat és mostri adormida i distant, i que aportant tant, no tingui el reconeixement social que es mereix. 
En aquest cas, quan diem art, entenem per activitats artístiques com és ara; música, dansa, teatre, disseny gràfic, pintura, escultura... les quals demanen molta dedicació i constància de forma continuada, ja que es necessita un entrenament diari i es troben envoltades en un món de competències difícils de superar, per això hi ha una alta exigència.
"Això no té futur" "Això no dona per guanyar-se la vida" "Tot això només és per gent bohèmia que no serveix per res més" "L'art és per tothom, no es necessita ser molt intel·ligent" Moltes d'aquestes expressions, les quals podem sentir en el dia a dia actual, són culpables de que l'art s'hagi convertit en un coneixement de segon ordre, és a dir, com un pla B als quals tothom pot arribar accedir-hi. Però això, no és així ni molt menys. Per arribar a destacar en l'art necessites una gran intel·ligència i formació, molta força de voluntat ja sigui per aguantar les influències familiars als quals no ho veuen com una professió si no com una afició i també una dedicació exclusiva, ja que aquests estudis no et permeten sortir més que un enginyer físic o llicenciat en dret penal, deixaràs de sortir per assajos, funcions o concerts, i per arribar a ser dels grans, abans hauràs fet molts i molts anys de tècnica, de cursos i d'exàmens de preparació, tot i que en aquest cas, cada dia que passa és un nou examen que se't planteja.
Si fem una comparació amb d'altres països d'Europa, podem veure que els títols d'art, estan igualats amb la resta de titulacions universitàries. La primera diferència la trobem ja a les escoles, on en l'ensenyament obligatori hi ha la música, el teatre i les arts plàstiques en general, integrades dins del pla curricular. Aquí en canvi, trobem un analfabetisme artístic.
Molts dels pares, diuen que és normal que els seus fills estudin música, però que no es converteixin en músics, ja que no creuen que amb això puguin arribar allà on realment volen. 
Jo el que penso és que s’hauria de potenciar amb gran força l’art i la cultura de Catalunya, que aquí, hi ha un gran talent, jovent amb molta creativitat, i que tot això no podem permetre que es malbarati d’aquesta manera, que el que cal, és arriscar-nos més ja que s’hi ho fem, serà qüestió de temps que s’acabi aconseguint el rang social que mereixen les arts.