JO DENUNCIO

L’educació sempre ha estat molt important en la societat. Durant aquests darrers anys es concedien beques especialment a famílies desafavorides econòmicament, que facilitaven i permetien als joves estudiants la possibilitat d’estudiar. L’educació és un dret fonamental per a les persones i hauria de ser accessible a tothom. Els estudis a la universitat i cicles formatius moltes vegades tenen unes matrícules molt costoses, fet que limita al seu accés a un alt nombre de famílies. Però no només a les més desafavorides econòmicament, si no que també afecta a altres de classes mitges ja que si el centre d’estudis per exemple, es situa a una zona llunyana del lloc on resideixen aquestes, el transport i la residència ja suposa una important despesa. Les beques eren de gran ajuda aquests últims anys i el fet de que s’hagi retallat en educació ha suposat un gran problema ja que ens trobem amb una educació només apte pels qui s’ho poden permetre impossibilitant a un alt nombre d’estudiants (degut a la situació econòmica a la qual ens trobem) el dret a la seva educació. En la meva opinió retallar els ajuts a l’educació limita el creixement com a societat i crea un sistema social desequilibrat i injust, que no ajuda a l’optimisme global de seguir tirant endavant i deixar enrrere la situació que s’esta visquen en aquest moment. Els joves podem escollir entre treballar o estudiar, inclús fer les dues coses, però a canvi només demanem una cosa, poder-les fer.

JO DENUNCIO

La  vida està repleta d’injustícies,que són constants en el nostre dia a dia. Aquestes, però augmenten en el tercer món .I nosaltres ,des dels països occidentals, que suposadament estem més desenvolupats tecnològica i econòmicament ,i ens erigim com a impulsors del creixement i del desenvolupament del món, ens en despreocupem . Aquest passotisme envers els països més pobres, ens rebaixa , ens desqualifica, ens treu aquest “títol” que ens hem autoproclamat de  països desenvolupats.

On esta el desenvolupament, si veient les desigualtats que hi ha en el planeta no actuem ? Ja que ens considerem més desenvolupats, ens podríem preguntar com podem fer per millorar les condicions de vida dels més febles. Aquest  seria un símbol verdader de la nostra capacitat d’ajuda. 

Un dels casos més evidents de desprestigi és el de les farmacèutiques. Per tant, jo les denuncio. Aquestes tenen tots els mitjans per a aconseguir medicaments i vacunes contra  malalties que causen milions de morts cada any, com per exemple la malària, però no n’ investiguen una vacuna. La pregunta evident: i perquè ? Bàsicament perquè l’ únic interès de les farmacèutiques és el de guanyar diners, no el de salvar  i millorar la qualitat de vida de persones.

En els països que estan afectats per aquesta malaltia no hi ha prou renda  per càpita per  que la població es pugui permetre pagar per una vacuna.

Per tant,el plantejament de les farmacèutiques és “perquè invertir si no en puc treure benefici” .Aquest capitalisme, aquest  afany per a enriquir-se , ens demostra que el planeta està regit majoritàriament per criteris estrictament econòmics i capitalistes , que donen més importància als diners que a les persones  . Que la societat està repleta de grans corporacions farmacèutiques , que priven a les persones que no poden pagar-ho   d’ un dels drets fonamentals de les persones que és el dret a la salut . Que el món està composat per humans, que estem deshumanitzant-nos,  que donem més importància al tenir que al ser. Persones que no sabem que allò que aporta major  felicitat és el fet de donar   i compartir amb els demés .  A causa d’aquests individus, que posseeixen alts càrrecs de grans i influents empreses, el món es veu privat de una de les característiques innates del ésser humà que es viure en societat compartint tot allò que es posseeix amb les persones del teu voltant, sense importar sexe,ni raça, ni cap altre característica. Crec que si tots féssim això faríem que la felicitat del món s’elevés de manera exponencial i viuríem molt millor en el planeta Terra.

JO DENUNCIO

En aquests anys de crisis econòmica, tots hem aprofitat per criticar i menysprear tant a polítics com a banquers sense arribar a preguntar-nos si nosaltres teniem una part de culpa de la situació que estem vivint actualment. Amb això no vull dir que aquests personantges no tinguin una gran part de la culpa, perquè crec que és evident que la tenen, el que vull dir és que la societat, és a dir, tots nosaltres també en som culpables, que estem davant d'un problema que ens afecta a tots i que és culpa de tots.
 El que vull plantejar és el que passarà una vegada que s'hagi aconseguit sortir d'aquesta recessió. Alguns il·lusos diran que després d'haver viscut aquesta situació; aprendrem a gestionar les nostres despeses, que no passarà com en els temps previs a l'esclat de la bombolla immobiliària i que no es tornaran a comprar habitatges, segones residències, etc. que estan clarament fora del nostre abast i que només comprem per les ganes d'aparentar i de crear enveja entre la gent pròxima a nosaltres. Més lluny d'això, crec que quan s'arribi al final d'aquesta crisi, tot tornarà a ser com abans.
 Un cop l'economia estigui més o menys sanejada i tornin a entrar salaris a les cases, de seguida es tornaran a cometre els mateixos errors que ens han portat a on estem ara. Les famílies de classe mitjana es tornaran a llençar amb els ulls tancats a la recerca del seu gran xalet, contractant hipoteques que clarament no podran pagar i sense saber ben bé el que estan firmant. I evidentment, els bancs es tornaran a aprofitar d'aquestes actituds i tornaran a incloure clàusules abusives que actuin en el seu favor.
 De fet, si ara no s'està fent tot el que es feia abans de l'esclat de la crisi no és perquè hagin desaparegut les ganes d'aparentar, sinó perquè el sistema va arribar al seu límit i tothom es va veure obligat a deixar de gastar els diners sense importar-li en què els gastava, com podrien ser unes vacances d'estiu en una bona platja.
 Els humans són un dels éssers que topa una i altra vegada amb la mateixa pedra i la meva sensació és que aquesta vegada no serà diferent.

JO DENUNCIO

La denúncia que exposaré, és una denúncia que s’ha fet molts cops aquí a Berga i que encara no hi ha hagut cap mena de resultat.

La meva denúncia és per la gent que treu el gos a passejar i no en recull l’excrement. Aquí a Berga cada cop hi ha més excrements de gos al carrer, i jo m’he trobat més d’un cop a davant de casa amb aquesta “agradable sorpresa”. El que trobo més impactant és que hi ha gent que no té cap mena de vergonya, i ho fa a plena llum del dia a llocs on qualsevol persona el pot veure.

S’ha de felicitar la gent que recull l’excrement de gos i el llença a les escombraries o a on sigui. Ha arribat un punt la societat que quan veus que algú recull l’excrement del seu gos et venen ganes de felicitar-lo i et sorprèn de debò, i això no hauria de ser així ja que és el normal per ser un ciutadà digne.

Jo no tinc cap mascota, però crec que si en tingués recolliria els excrements produïts pel meu gos, perquè si no em sentiria malament.

Les mesures que és podrien prendre són diverses, però una de les més fàcils i útils seria que cada persona que té un gos a casa i té la intenció de treure’l a passejar pagui una tarifa i se’l hi doni un carnet on posi que aquesta persona pot treure el gos a passejar per la via pública. Llavors, i amb els agents de Policia Local que hi ha, a més de les càmeres que podrien posar als carrers de Berga és podria veure quines són les persones que més cometen aquestes infraccions.

JO DENUNCIO

Com puc pagar-me la matricula universitària? Un estudiant d’una família de renda baixa pot estudiar? Perquè ens ho posen tant difícil poder estudiar? I fan pagar fins a un màxim d’un 66% més del que es pagava fins ara? Perquè hem de ser els estudiants que ho hem de pagar tot?

Actualment, estudiar a l’ universitat cada dia es més cara. Volen aconseguir que només estudiïn aquells que tenen un bon capital a casa seva i els altres no puguin. És per això que jo denuncio  que l’ educació és un dret universal i no pot ser que només els rics es puguin treure una carrera en alguna universitat espanyola. Per tant,  cada vegada menys la gent no es podrà treure una carrera ja que no s’ho podran permetre per problemes econòmics, i és perdran molts talents de totes aquestes persones.

Podríem dir que la causa de tot això és la crisi, que principalment l’Estat espanyol ens fan pagar uns impostos força alts(un 21% d ’IVA) que majoritàriament els pagar gairebé tots els catalans, ja que som els que tenim més recursos econòmics de tot Espanya.

En el moment en que van publicar que augmentarien les taxes universitàries  el govern estatal va anunciar que pretén contribuir a estalviar uns 3000 milions d’euros que l’ Estat s’ha proposat retallar en educació i aproximar l’ aportació econòmica que fa cada alumne al cost real dels estudis. Per tant, el govern ha decidit, que d’ ara endavant els universitaris paguin entre un 15% i un 25% dels estudis en funció del que decideixi cada autonomia.

Com a solució de tot plegat penso que apujar els preus no és una bona estratègia  sinó que seria millor invertir en la innovació i en els futurs professionals i emprenedors. A més a més, tot això de fer créixer la taxa universitària posen en risc els estudis de joves amb pocs recursos que no poden gaudir de les beques, ja que cada vegada més hi posen més clàusules i així no ens permeten poder entrar en el varem per accedir a la beca.

 

JO DENUNCIO

Jo vull denunciar el “bullying” a les escoles. Per començar avui en dia quasi bé tothom sap què significa aquest terme però penso que ningú li dóna gaire importància. 

La paraula "bullying" s'utilitza per a descriure diversos tipus de comportaments no desitjats per nens i adolescents, que consisteixen en fer bromes pesades, ignorar o els atacs personals, i fins i tot els abusos seriosos. De vegades és un individu qui fa "el bullying", o una colla. Però aquestes situacions resulten força comunes als col·legis i instituts, i poden arribar a ser molt nocives per a qui les pateix, generalment en silenci i en solitud. El més important no és l'acció en si mateixa, sinó els efectes que produeix entre les seves víctimes. Ningú ha de subestimar la por que un nen/a o adolescent intimidat pot arribar a sentir. Per tant, aquestes situacions d'assetjament o intimidació són aquelles en la qual un alumne/a està exposat, de forma repetida i durant un temps, a accions negatives que porten a terme altres companys. 

L'assetjament psicològic és el que deixa  més empremta en la víctima, donant lloc a seqüeles que van des de les alteracions de la conducta fins al bloqueig intel·lectual i emocional que poden portar a un tractament psicològic o psiquiàtric. En casos extrems com a quedat tristament patent, es pot arribar al suïcidi.

Pel que fa a la resta de la classe, es converteixen en testimonis muts, o sigui, aquells que ho veuen tot... i no fan res per evitar-ho. Aquests alumnes són, d'alguna manera, culpables si no fan res per aturar la violència, perque hi ha l'obligació d'auxili.

Sovint els alumnes testimonis es veuen amenaçats pel grup assetjador a mantenir la boca tancada. La víctima rep agressions físiques i, els testimonis, agressions  psicològiques.  I doncs apareix una espiral de violència cada cop més alta, si no hi ha ningú que l'aturi. Cal posar-hi remei i el més aviat possible. I es que la trista realitat es que els testimonis muts prefereixen la postura més còmode davant de l'assetjament: deixar fer. Pensen que si hi intervenen seran els següents. Son uns covards? Jo penso que sí... però encara més covards són els qui fan "bullying".

JO DENUNCIO

Actualment ens trobem en una situació molt nefasta en quan a l’educació. Els estudiants, ens estem trobant que cada vegada tenim menys facilitats i més obstacles  a l’hora de cursar estudis especialment universitaris.

La gran majoria de carreres ha allargat el seu període de formació, moltes de les beques que s’oferien han desaparegut i les matrícules gairebé han triplicat els seus preus. Com si això no fos suficient, la crisi en la qual ens trobem, està afectant a la gran majoria de famílies, ja que moltes d’aquestes han passat a cobrar uns salaris més baixos o fins i tot a quedar-se sense feina i això juntament amb l’augment dels impostos dificulta encara més a la capacitat de poder afrontar tots aquests costos.

Tot i així, les conseqüències de la qual esdevenen tots aquests problemes no acaben aquí. De fet, això ens està abocant a la creació d’una societat cada cop més inculta.

Les escoles cada vegada tenen menys mestres, degut a això, el nombre d’alumnes per classe és més alt, fet que dificulta la atenció dels estudiant que tenen ganes d’aprendre i els recursos són més limitats. Abans hi havia gent que treballava per costejar una part d’aquests estudis, no obstant això,  el nombre d’aturats no ajuda a poder combinar els estudis amb la feina.  En definitiva, la manca de recursos i els pocs llocs de treball ens porta pel camí de convertir-nos en “ni-nis” ( joves que ni estudien ni treballen).

Potser una possible solució seria que els polítics deixessin d’embutxacar-se diners a tort i a dret, buidessin els comptes que els espanyols tenen als paradisos fiscals i es dediquessin per primer cop, a fer una política on l’educació començant ja des de primària fos una prioritat i possiblement el dia de demà tindríem una societat ven culta i capdavantera, si més no, millor que la que tenim ara!

És l'educació que rebem la correcta? A dia d'avui cal recordar més del que desitjariem la frase "anar a classe és obligatori", i, deixant de banda les actituds "passotes", el fet de que això passi en un món tant desequilibrat ,on el dret a l'educació hauria de ser un privilegi absolut,  no és també culpa del tipus d'educació que ens implanten? No em refereixo a les matèries en si (que n'hi alguna la utilitat de la qual és qüestionable), sinó al nivell de maduresa que ens transmeten els centres educatius. Obviament no és l'adequat, i fets com la assistència obligatòria a alumnes de batixillerat ho confirmen. Si l'Estat confiés en el grau de maduresa que ordena transmetre als joves, realment alumnes d'estudis postobligatoris estarien obligats a entregar els deures i fer dossiers? El fet és que això no passa en altres països, no gaire llunyans del nostre, cosa que no significa que els alumnes facin campana o que es presentin només el dia de l'examen, sinó que aquests disposen de la maduresa suficient com per comprendre que les classes són necessàries, i els respectius estats ofereixen l'autonomia als estudiants, els quals han rebut l'educació i la maduresa acadèmica adequada. També penso que hi ha matèries que serien fàcilment reemplaçables. Els nens no saben perquè hi ha nens petits morint-se de gana, però segueixent fent "educació física" a l'institut.Que bé, avui toca volei!!!

Jo denuncio

Les curses de braus han sigut una tradició hispànica desde fa segles, considerada pels seus simpatitzans una pràctica artística i cultural que transmet el pur caràcter espanyol d'una forma valerosa i majestuosa.

Aquesta afirmació es podria acceptar a l' Espanya de fa 200 anys, però com la societat, l'economia, la manera de pensar, la cultura també ha d'evolucionar per molta tradició que diguem i les curses de toros són molt llunyanes a la mentalitat actual.

Aquest espectacle i la diversió que ofereix és comparable a la que vivien els romans al colisseu, una diversió sense sensibilitat, com si no hi hagués altra forma de entrenir-se que veure un animal és lidiat i humiliat per un home en que aquest decideix com i quan donar la mort del brau només per demostrar que és superior a tal. Cruelment, el brau, confús i derrotat l'únic que li queda és donar les seves ultimes forces per defensar-se davant la mort, és just pendre l'anima a qualsevol cos en vida per passar l'estona? Trobarem poques justificacions i de les poques amb uns arguments molt febles. Una d'elles, la més utilitzada; és que és una expressió artística, és art. Jo penso que l'art és l'accio de crear, donar originalitat al nostre entorn, expressar la visió del món i els nostres sentiments, no donar mort. I això últim és lo més celebrat al finalitzar una cursa, on després de batre el brau, el matador o assassí (Com vulgueu dir-ho) surt sobre les espatlles de la gent fardant de valerós, de batre un animal tant imponent com ell ha desitjat.

Penso que s'haurien de prohibir, ja que es pot dir que diu molt de la societat espanyola, la imatge d'aquells que hi assisteixen dient olé olé olé! I despres volen tenir el país entre els millors i es queixen del govern, per poder estar entre els millors és necessaria l'evolució i per poc que signifiqui economicament o en front el benestar social, si no esborrem tals barbaritats del passat com aquesta, ens quedem en aquest simbòlicament i tot. Per acabar vull mencionar que per sort a Catalunya el 28 de juliol de 2010  l'abolició de les curses de brausa va ser aprovada pel Parlament a partir d'una iniciativa legislativa popular. Encara que segurament gràcies també a la rabia de més d'un de tenir una cultura que no és ben be nostra dins del país. Sigui com sigui m'en alegro de que aqui no és practiqui, diu de nosaltres.

Jo denuncio

L’educació és la base fonamental per un país que vulgui progressar  ja que els alumnes d’avui seran el motor del demà.

Avui en dia, sembla que no es doni tanta importància a l’educació, ja que és el  sector que rep la major part de retallades, cosa totalment incompatible amb el progrés i el benestar econòmic d’un país, ja que sense una bona educació la gent no pot formar-se bé i per tant els hi espera un futur molt negre.

Primer de tot, m’agradaria dir que malgrat la situació de crisi que vivim, l’educació hauria de ser, igual que la sanitat, dos conceptes en que no s’hauria de retallar o almenys no tant com ho estan fent. Ens trobem que aquí Catalunya quan un professor agafa la baixa no en ve un altre fins al cap de 10 dies mínim i això perjudica molt els alumnes , ja que són ells els que perden classes i això porta unes conseqüències de no arribar als coneixements intel·lectuals als quals s’hauria d’arribar i provoca també molt més fracàs escolar i baix rendiment acadèmic.

Seguidament també vull dir que ha arribat un punt en que la gent ha de pagar preus altíssims per anar a la universitat i no tothom s’ho pot permetre ja que la situació és la que és.  La universitat hauria de ser accessible a tothom que volgués continuar formant-se ja que si no s’afavoreix  el nivell de formació de professionals propis, l’economia continuarà estancada perquè sempre dependrem de països externs.

En conclusió, un país que no inverteix en educació és un país que no inverteix en futur,  es necessiten professionals i gent formada en tots els aspectes de la vida laboral, humana i social, per tal de ser competitius en totes les branques de la societat, tant cultural, com en la investigació, com en el terreny industrial, comerç, sanitat,... L’educació és el pilar on es recolza el futur de les nostres generacions, i sense aquesta estem condemnats al fracàs. Per això, els polítics haurien d'analitzar més bé la situació, deixant de banda els interessos partidistes, focalitzant els seus esforços en no tantes retallades en aquest aspecte i invertir-hi més recursos econòmics, treient-los d'altres àmbits que són de menys importància.

"JO DENUNCIO"

En els temps d’avui en dia trobaríem moltes situacions i temes que podrien ser perfectament criticats però la meva “denúncia “ s’orienta als cànons de bellesa actuals.

Quin percentatge d’importància pot arribar a tenir l’aspecte físic d’una persona? Des de temps remots , el valor de l’aspecte físic sempre ha estat molt elevat.  Parlant de l’antiga Grècia ja hi havia establerts uns cànons de bellesa els quals eren totalment contraris a els que hi ha actualment.  Les dones més ben vistes eren les grassonetes , ja que simbolitzava que no passaven gana i per tant formaven part de les classes benestants, i  les blanques de pell que volia dir que no havien de treballar a sota el sol i que per tant també formaven part de les classes més riques.

Actualment però, els cànons de bellesa han canviat totalment.  Tots aquests cànons han estat implantats pels mitjans de comunicació, i principalment per la televisió la qual ha retransmès centenars i centenars d’anuncis els quals feien referència a la bellesa femenina.  Un bon exemple d’anunci sobre el valor físic d’una dona  és el següent: Un home es vol divorciar de la seva dona perquè ja està cansat d’ella, però això canvia radicalment quan aquesta arriba amb una pell molt fina gràcies a la crema (producte que es vol vendre) que s’ha comprat.  I la pregunta que m’agradaria plantejar-vos és: Vosaltres creieu que un divorci ha de dependre de la crema que s’hagi posat la teva dona?

En parlar dels valors de la publicitat també sorgeix la pregunta de fins a quin punt pot arribar a influir en les nostres vides. La veritat és que les grans companyies han aconseguit el seu objectiu: Implantar els cànons de bellesa que a ells els hi interessava per poder vendre els productes.

Personalment penso que és molt difícil posar fi a tot això. Els cànons de bellesa actuals estan molt assumits per la societat. Però tot i així m’agradaria que la gent no es fixes tant en com ha de ser i fóssim nosaltres mateixos. No em de donar tant valor a l’aspecte físic ja que no deixa de ser una carcassa que ens envolta.

JO DENUNCIO

Avui en dia, l'anglès és una llengua internacional, una llengua important per comunicar-nos entre les persones dels diferents països, i que és una llengua que estem aprenent tots els estudiants. I per tant, cada vegada hi ha més gent que es vol treure certificats per demostrar el seu nivell d'anglès per entrar a les universitats més prestigioses, per buscar feines més qualificades, etc.

Ara ve, per fer la prova de FCE, necessita 189 euros per la matrícula, per la prova de l'IELTS, uns 193 euros, i per la prova de CAE, uns 207 euros. Potser aquests preus per algunes famílies no és res més que una part dels seus salaris, però per les famílies que no tenen prou recursos econòmics crec que ja no són tan justos. I la pregunta és: És necessari posar un preu en les proves?

Per l'altra banda, per entrar les universitats més posicionades del món, es necessita un nivell d'anglès determinat, i per demostrar-ho, s'ha de fer algunes proves com les que he citat anteriorment. Per tant, tenen un cost, i això vol dir que aquelles persones que no han fet o que no han aprovat no són prou intel·ligents per accedir-hi?

Com a conclusió, crec que les llengües són les riqueses que tenim, i si utilitzem cada vegada més anglès, l'extinció de les altres llengües s'accelerà. Amb això no vull dir que parlar anglès és dolent, però crec que és necessari expressar els nostres pensaments amb les nostres pròpies llengües.

Jo denuncio

Ernest Becker, premi Pulitzer al 1973 pel llibre "La negació de la mort", va afirmar en aquest mateix llibre, que els humans hem intentat buscar una explicació o una sortida a la mort des del principi del temps. Potser perquè la idea de morir ens sembla massa aterradora sempre s'ha buscat diferents sortides de l'estil de "anirem al cel" o "ens reencarnarem en animals". Realment la idea de que des que naixem ja sabem com acabarà la nostra vida pot ser desanimadora, però intentar refugiar-se en idees d'aquest estil és de covards.

Bé, m'estic desviant del tema, a mi m'agradaria denunciar les religions en general, però centrant-me en la que ens toca de més a prop, la religió cristiana apostòlica romana. Hi ha gran quantitat de coses a criticar en aquest sentit, començant per la seva hipocresia i com des de les altes esferes s'ha intentat sempre aprofitar-se dels més ignorants. Aquesta última afirmació meva està recolzada en el fet que la traducció de la biblia a una altra llengua que no fos el llatí va estar prohibida durant molts segles, només per la por que algú sortís i veiés que la majoria de les coses que es feien en aquells moments no es deien enlloc i en fes una interpretació diferent. Una de les coses que em fa més gràcia és com les religions no intenten actualitzar-se, sortint del cas de la catòlica, posaré un exemple de la musulmana: la prohibició de menjar carn de porc. Aquesta norma en el seu moment tenia sentit, és sabut que Mahoma ho va predicar perquè va veure que molts àrabs, sobretot soldats, morien intoxicats a causa de la carn d'aquest animal. Entenc la mesura en el seu moment, però aquesta no actualització el que fa és que a mesura que la gent evoluciona i perd mica en mica la ignorància que proporciona el fanatisme cap a qualsevol religió, s'adoni que la meitat de coses que la seva religió obliga, són absolutament absurdes. Una altra cosa que la Esglèsia prohibeix deliberadament i que trobo d'un nivell d'absurditat digne d'un escrit de Dalí és el condó. Estava llegint coses dels possibles papas fa uns mesos, i el que més em va sobtar va ser el fet que, el cardenal de Ghana, fos un dels màxims opositors a l'ús del condó. Això em va fer replantejar-me els límits de l'estupidesa humana. Si cada dia estàs veient com en el teu país gran quantitat de gent (això contant que des de la seva caseta o palauet de la zona alta d'Acra es vegin els barris baixos, tot i que alguna visita per quedar com el gran salvador deu fer) mor a causa d'enfermetats que es podrien evitar amb la simple utilització d'un condó, i que a més utilitzant-lo es podria reduir la gran natalitat que provoca en conseqüència una gran mortalitat. Parlant ara no d'un cardenal, si no del mateix papa, el gran Francisco I, el papa que utilitza el transport públic. He vist molta gent que elogia al papa, sobretot i sense voler generalitzar, sudamericans. Diuen que si és un papa molt humil, i s'expliquen grans històries seves, dignes de Dickens en les que demostra una gran caritat. Sí, jo tot això ho he vist, i també he vist declaracions seves de quan era cardenal de Buenos Aires on deixava a les dones a l'alçada del KKK de Hitler, i també he vist les fotografies d'aquest gran papa donant-li el cos i la sang de Crist al dictador Videla. I ja callo aquí, primer perquè no acabaria i segon perquè així faig com ells davant dels casos de pederastia infantil, callar.
En fi, m'agradaria acabar amb el mateix tema amb el qual he començat. Tot aquest fanatisme és causat per una vacüitat en la vida de les persones que obliga a creure que aquesta vida és només el pas cap una altra? A l'edat feudal entendria aquest raonament, però estem al segle XXI, Déu ja fa 2 segles que va morir, enterrem-lo d'una vegada. Les últimes paraules de Karl Marx van ser "Les últimes paraules són pels tontos que no han dit el suficient", doncs això ho transcriurïa a un "La por a la mort és pels covards que tenen por a viure-la".

Jo denuncio

Jo denuncio la passivitat global de la societat vers l'actual situació política, econòmica i social del país. Des del punt de vista d'uns estudiants on allò principal és l'aprenentatge, el dia a dia és un desencís, de no saber ben bé quina mena de joc és aquesta arrogància, és més, prepotència de dictar com s'han de fer les coses i de veure que és una ensopegada rere l'altre, un desconcert de mentides, enganys, casos de corrupció per tot arreu, ja sigui en tema financier, polític, esportiu... És igual, tan se val! Sembla que en aquest país tot val. Des de la imatge d'una monarquia corrupta, arrogant... fins als mateixos sindicats, teòricament els salvadors dels treballadors (per Déu...!) Bé, sense entrar més profundament en la situació caòtica, atur, retallades per tot arreu, misèria, polítics farcits de calers a paradisos fiscals... etc aquí comença la meva denúncia: com pot ésser que hi hagi una passivitat tan gran de tothom, que no s'hagin format ja grans revoltes com hem après de la història amb grans líders, gent ofegada, oprimida però lluitant per tota classe d'injustícies...? Potser només és història? Potser el jovent s'ha acostumat a veure els problemes des de lluny, o bé que no hi ha prou gana i misèria? Vivim d'esquenes a la problemàtica. Doncs quedem-nos tots esperant que els polítics de torn arreglin els problemes. Això sí, hem de pensar que si ells no toquen el dos, aleshores, amics meus, serem nosaltres qui ho haurem de fer: "el poble unit mai serà vençut".

Per acabar, si els polítics no ens han pogut ensenyar res, ja els hi ensenyarem nosaltres!

Jaume Cunill

Jo denuncio

La mala imatge que han tingut i tindrem sempre els caçadors.

Per començar cal recordar a tothom que la caça és un esport, cosa que molta de la gent que hi està en contra no sap.
M’agradaria saber què passaria si durant un cert temps es prohibís caçar. Un clar exemple del que passaria el trobaríem a Barcelona on hi ha una gran sobre població d’una de les espècies que es pot caçar, el porc senglar.
Com ja es pot suposar, a les rodalies de Barcelona està prohibit caçar a causa del perill al que s’exposarien les cases, els cotxes o els simples ciutadans. Per no parlar del mal que podrien fer i fan els senglars  si no es cacessin; aquests podrien provocar accidents de trànsit o destroces de mobiliari urbà, pel que fa a les rodalies de les ciutats. Al camp, però, moltes collites són destrossades, la qual cosa comporta una pèrdua de diners pels pagesos.

Aquest n’és un simple exemple, però a part de la caça major, on s’inclouen els porcs, cabirols, cérvols... També hi ha la caça menor on s’engloben tot tipus d’aus, com la perdiu, becada, guatlla, tudó... o els conills, llebres, guineus...

Així doncs, podem arribar a una fàcil i poc discutible conclusió, coneixent ja una miqueta la quantitat d’animals que es poden caçar: si es prohibís la caça molts d’aquests animals es reproduirien fins a formar una gran sobre població que podria acabar provocant  la desaparició d’algunes espècies i comportar un gran nombre de perills (ja esmentats anteriorment).

Jo denuncio

La justícia sempre ha tingut un paper essencial en la nostra societat. Tot i així podríem dir que actua correctament? Últimament s’han parlat de molts casos que han sortit a la llum relacionats amb la corrupció duta a terme per polítics o membres de la família reial entre d’altres.

Es diu que la justícia és imparcial i que actua sobre tots els individus d’una manera igualitària però tot i així si analitzem afers que han succeït en els últims anys es pot veure com molts casos de corrupció encapçalats per polítics han acabat amb un no res i els corruptes sense el castic que es mereixien. El cas dels Eres falsos  sense anar més lluny en que cap dels que han dut a terme l’estafa no han rebut ni segurament rebran càrrecs al respecte.

Actualment el cas de Bárcenas també està en boca de tots i es podria arribar a deduir que ni ell ni els altres individus que hi estan implicats no rebran el castic corresponent.

Així doncs es podria dir que si estàs vinculat amb la política la justícia actua “ a favor teu” i intenta que el teu càstig sigui el més lleu possible i fins i tot que s’oblidi entre la població afectada? Segurament no tothom que està relacionat amb l’àmbit jurídic actua així, no obstant, hauríem de pensar fredament com funciona i actua la nostra societat perquè aquests problemes puguin disminuir en les generacions futures.

"JO DENUNCIO"

Quina és la importància dels diners? Si ens hi parem a pensar, depèn bàsicament de la que li dóna la societat en la qual vivim. Pertanyem a una societat on sense diners és difícil poder-hi subsistir i per tant els hi donem una importància vital.

El tema que denuncio és principalment, aquest. A vegades es dóna tanta importància als diners que priva de fer coses per beneficiar-nos a tots.  La nostra societat avança sempre i quan hi hagi una rendibilitat econòmica al darrere.

Tot i que ho podem trobar en molts àmbits, en un dels camps on es pot veure clarament és en el de la indústria farmacèutica.  S’estan fent molts avenços i s’estan descobrint molts nous medicaments que aconsegueixen aturar i reduir determinades malalties. Moltes vegades el què es busca és convertir-les en cròniques perquè així els afectats es converteixen en els principals clients.  Ara bé, el què s’hauria d’aconseguir és curar-les i possiblement se’n podria trobar la cura o, en algunes ocasions, potser ja s’ha trobat. A partir d’aquí entra en joc la rendibilitat econòmica que hi ha al darrere: si hi ha beneficis per a l’empresa no hi haurà problema i el  medicament s’acabarà treien al mercat. Si no és rendible s’arxivarà com un de tants casos d’investigació fallida. I no parlem de quan es tracta de fer un medicament que pot salvar moltes vides en un país del tercer món. Allà no podran pagar les despeses que costa la seva fabricació.

No estem jugant, es tracta de vides humanes i com a mínim en això hauríem de ser responsables i deixar una mica de banda el valor del diner.

"Jo denuncio"

Avui en dia podem trobar moltes situacions i injustícies que haurien de ser denunciades i criticades. Però en aquest cas, ens centrarem en realitzar una crítica a la nostra societat.

Actualment, sembla com si la nostra vida estigui basada en una de les tesis dels sofistes: la hipocresia com a forma de vida i com a forma d’existència. Podríem definir la hipocresia com l'art de l'engany, de la mentida més bruta que un individu pot portar a la pràctica. No obstant això, la hipocresia també pot ser utilitzada per intentar amagar alguna cosa que no volem que la resta conegui. Podem estar davant individus que diuen defensar uns valors i creences que després no es porten a la pràctica.

Malauradament, a la vida pública i política cada vegada destaca més aquest “valor”. Com hem de fer cas a persones que ens enganyen contínuament? Com les hem de creure? Com podem tirar un país endavant, si els governants són els primers hipòcrites i nosaltres una colla d’innocents que no posem res en dubte?

Res és el que sembla i ja hem perdut el poder de saber distingir entre paraules vertaderes o falses. Simplement estem deixant de ser persones per convertir-nos en el resultats de l'engany.

Per començar a canviar la societat potser hauríem d’aprendre a anar contra corrent i actuar com els filòsofs de la sospita posant en qüestió els fonaments de la filosofia occidental (com ells deien) però aplicant a la nostra societat, i per tant, posar en qüestió els fonaments de la forma de vida i pensament mundial. 

Jo denuncio

Per tenir un animal o una mascota a casa, s’ha de ser conscient que té unes necessitats essencials i que en el moment que et compromets a tenir-lo, et compromets a cuidar-lo i a mirar de satisfer les seves necessitats. Malauradament, l’abandonament de mascotes, constitueix encara avui en dia un important problema en la nostra societat: cada any s’abandonen milions d’animals de companyia al món sencer. Molts d’aquests animals acaben morint ja sigui atropellats a carrers i carreteres, morts de fred o deshidratats de calor, sacrificats per entitats governamentals, etc. És un greu problema que enlloc de disminuir, incrementa exponencialment.

Són molts els nens i nenes que demanen tenir una mascota, com per exemple un gos, a casa. En molts casos, se’ls compleix el desig. Aquesta decisió que sembla tant simple, té unes conseqüències que s’han de tenir en compte alhora de prendre-la. En el cas del gos t’has de comprometre, evidentment, a alimentar-lo, a fer-li un lloc a casa teva, a treure’l a passejar dos o tres cops al dia, a portar-lo al veterinari regularment, a mantenir-ne el seu higiene, etc. Són tot de factors que molts propietaris no es plantegen a l’hora d’introduir aquest nou individu en la seva rutina. A més a més, també cal tenir en compte que tot això suposa una despesa. Aquest és un altre factor important ja que l’actual crisi que estem vivint fa que cada cop hi hagi més abandonaments. Un clar exemple és a Lleida on els abandonaments de gossos van pujar un 40% el 2012 respecte l’any anterior.  Encara que a simple vista no ho pugui semblar, la xifra de gossos abandonats ha realitzat un increment notable. I no cal centrar-se només en gossos: un simple passeig pels carrers d’una ciutat demostren  clarament la gran quantitat de gats que corren per tot arreu.

A això, cal sumar-hi la manca d’informació que tenen moltes persones abans d’adquirir el seu animal de companyia, sobretot si es tracta de mascotes exòtiques, com ara camaleons. Són animals que no estan fets per ser animals de companyia i que tenen unes necessitats especials que en molts casos no són satisfetes.

Així doncs, vull posar de manifest o denunciar la falta de consciència de la gent a l’hora d’adquirir un animal ja que penso que no s’entén com hi ha persones que són capaces d’abandonar un ésser que en molts casos pot arribar a ser molt estimat. També pretenc fer adonar que els animals no són com els objectes que quan te’n canses pots desfer-te’n o oblidar-te’n sinó que en el moment que decideixes fer-te càrrec d’una mascota, adquireixes unes responsabilitats que s’han de complir.

Jo denuncio

El meu assaig anirà enfocat  a analitzar la fanatització que està patint la societat actual. El més preocupant és que aquesta radicalització ideològica pot resultar incontrolable si s’eleva al màxim exponent: la violència. La violència, doncs, es pot donar en fets ocasionals i esporàdics (per exemple, en manifestacions pro/contra algun fet) o a gran escala, el que anomenem terrorisme. Així doncs, aquest escrit pretén denunciar que s’ha d’actuar personalment i col·lectiva contra aquest “terrorisme ideològic”, que pot anar des del racisme fins a l’extremisme religiós i que ens arrossega a un conflicte social important, que posa en perill la seguretat i la “bona salut” de la societat actual.

Un cop presentat denunciada la situació, hem de fer un necessari pas enrere per poder veure les causes que han produït això. Prenent com a exemple el cas recent dels atemptats a la Marató de Boston, podem comprovar que sempre tenim una part de culpa  que la radicalització assoleixi l’ èxit en el seu afany de causar dolor al ciutadà inconscient i innocent. Els nostres grans errors són la passivitat, la permissivitat i, en el cas nord-americà, la incapacitat d’adaptar-se a una cultura i a una gent diferent, que no és com tu. Prenem aquest tòpic de “ gent diferent” per posar incís en la xenofòbia que des d’aquí, a la nostra pròpia ciutat, es predica. Aquest fet ens porta a pensar que potser nosaltres hi tenim alguna cosa a veure en el fet d’evitar que el vingut de fora s’adapti. El nostre pensament és doncs “extremadament egoista”; ens molesta el fet que algú pugui arribar a ser com nosaltres, que comparteixi els nostres costums. En cap circumstància però, pensaríem que el vingut de fora, “l’inadaptat”, pogués fer un acte de terrorisme, ple d’odi cap als que l’han “repudiat”: aquest és el cas dels nois txetxens.

A partir del moment en què el terrorisme esdevé incontrolat i espontani, com és el cas estadounidenc, el  ciutadà té por. El terrorisme, tant el fonamentalista com el d’estat, no és més important pel nombre de víctimes que  moren, sinó per la por que genera i per l’impacte que té sobre la societat. El terrorisme d’aquesta dècada ja no és un terrorisme a gran escala, és de “guerrilla”, “casolà”. Hem d’entendre que les bombes no només són les fetes a base d’explosius, sinó també les intangibles, les que causen la fragmentació i descomposició de la nostra societat.

Davant d’això,  però, què hem de fer? Doncs ben senzill: dir que no. Hem de demostrar que els violents i els radicals no ens han guanyat. Tant si són al passadís d’un centre educatiu, al carrer, o en un govern, no hem de donar-los cap oportunitat de destruir la cohesió social que s’ha assolit.

Pau Moneo

Jo denuncio

En aquest text em disposo a deunuciar una situació que amenaça la cultura de l'ésser humà i la seva correcta evolució i que s'ha perllongat ja durant massa temps: es tracta d'aquesta fam de luxúria i perversió i de la idiòcia, ignorància i estupidesa que cada vegada més amenaça l'única cosa que realment diferencia l'home de la resta de terrestres, la seva suposada superior intel·ligència.
Això és un concepte que tots tenen clar i que donen per suposat, però si hom hi pensa un moment, en el moment en què posa un peu al carrer, el que troba són una colla d'arreplegats que en comptes d'intentar progressar, només es preocupa d'assegurar-se que els dies passen el menys avorrits possibles i per a fer-ho normalment es troba amb què aquestes persones -i aclareixo ara que no parlo d'adults, sinó dels joves que teòricament han de determinar el futur de l'espècie- es dediquen a enterbolir les seves ja de per si pobres ments, amb tota mena de productes etílics (en els casos més estàndards) o bé directament amb mescles d'elements naturals que els fan veure un món inexistent i en el qual creuen -i esperen- viure. Aquests individus només pensen en obtenir el plaer més primordial de tots i són feliços conformant-se amb això i deixant de banda tot allò que es relaciona amb la cultura i el coneixement. Parlo sobretot d'aquells éssers abominables que molts denominen com a canis, en el cas dels homes, i xonis, en el cas de les dones (si és que es mereixen ésser denominades així). Aquesta espècie d'ésser humanoide, no en té prou amb ésser un complet inútil i un residu social, sinó que a més a més, procura minvar i deimar la moral d'aquells pocs que encara intenten aconseguir que l'espècie prosperi. L'únic objectiu d'aquests éssers, és fornicar deliberadament amb qualsevol femella de la seva espècie, cosa que no mereixeria gran part d'aquest escrit si això fos per a complir amb l'objectiu principal de tots els éssers vius, sinó que és simplement pel gust i el plaer de satisfer les seves necessitats més primàries. A més a més, això s'està estenent també a aquells que semblaven poder escapar d'aquest destí d'ignorància i neciesa i al qual preocupantment cada vegada donen menys importància. Per a demostrar això, només cal fixar-se en què les joves d'avui en dia, prefereixen ésser acusades de proporcionar fel·lacions en massa abans que se les denomini amb algun terme despectiu que al·ludeixi a la seva dedicació al coneixement com podria ésser rata de biblioteca, setciències..., els quals tot i ésser ofensius, ni s'acosten a la humil·liació que representa per a una dona ésser denominada d'aquesta manera.
Tot i que la informació anteriorment citada no mereix una preocupació molt gran per si sola, doncs això -tot i que en una mesura més acceptable- s'ha anat repetint d'un mode o altre al llarg de la història, cal afegir-hi els perills en potència que aquests fets representen, ja que si aquesta situació és acceptada per la societat i l'home es dedica únicament a la recerca del plaer com si encara fos un nadó, que n'és de la seva cultura i del progrés de la seva espècie que semblava ara imparable? Doncs és ben senzill, els temps en què l'home es procurava una formació intel·lectual fora de la que d'una manera o altra els és imposada, han arribat a la seva fi. És cert que encara queden alguns exemplars de l'espècie que intenten retornar la glòria del pensament i l'intel·lecte a una societat que ja està podrida i descomposada, però per si no fos prou que aquests siguin tractats com la ovella negra de la família, aquests només són una gota de diòxid d'hidrogen d'un oceà immens.
Que aquests fets siguin genuïns i no deliris de l'autor, porten hom a qüestionar-se el següent: amb el futur incert que brindaran les futures generacions a l'home, de debò és menester o mereixedor l'esforç de portar noves generacions a aquest món que s'ensorra per moments? Doncs per sorpresa del lector, la resposta és sí, ja que cap home és prou capaç com per decidir el moment en què s'ha de posar fi a una espècie, i en això s'hi inclou la seva.
Per tant, i com a conclusió de la denúncia a aquesta situació tant deplorable en la que es troba el món, només es pot esperar que algun dia aparegui en les futures generacions un bri d'esperança, hom prou audaç i il·lustrat com per posar fi a aquesta situació i salvar la societat d'aquesta colla de misèries, eliminant-los de la manera que més convingui.

JO DENUNCIO

La majoria de "denúncies" que han fet els meus companys al blog han sigut sobre temes que afecten la societat, la majoria queixes sobre el mal funcionament del sistema o la irregularitat de riqueses. La meva denúncia és una entre moltes que diàriament considerem menors a causa de l'altra freqüència amb que ens hi trobem.

Es tracta del fraud, l'engany, la manipulació dels medis de comunicació. Diàriament, notícies que nosaltres considerem importants i que en succeir es converteixen en la màxima conversació, substitueixen a altres que haurien de captar més la nostra atenció ja que ens afecten directament. Un exemple clar en són les corrupcions en capital invertit o sous milionaris de diputats que ni tan sols són realment diputats, com el cas Bárcenas. Altre exemple n'és, tot el que no surt a les notícies diàriament o surt amb desperfectes i notables canvis.

A més, moltes d'aquestes notícies serveixen per a fer de tapadera a altres notícies. I això passa mundialment, com l'atentat de Boston. Ja es comencen a trobar proves de posades en escena i frauds. Un dels mutilats que suposadament havia perdut una cama havia sigut introduit per l'exèrcit abans de que explotés, és a dir, que ja li faltava la cama. Però això és una cosa mínima, tots aquests enganys, manipulacions d'informació, interessos econòmics que fan destacar una notícia o una altra constitueixen una gran mentida en la que vivim dia a dia.

Potser algun dia ens mostraran les coses tal i com són. Mentrestant, hauríem de procurar ser més escèptics amb el que ens diuen i mostren, i sobretot intentar investigar què ha passat i com ha passat realment.

Jo denuncio

Realment som conscients de la situació que estem vivint entorn la nostra educació? En aquests moments, els estudiants no estem vivint un dels millors períodes en aquest àmbit. Si comparem la situació amb la dels anys anteriors, veurem que ara sortim constantment perjudicats per lleis, impostos, etc.; no obstant, tampoc podem queixar-nos massa ja que molts dels nostres avis no van poder rebre ni una educació mínimament decent.

Hi ha varis problemes que fan d’aquesta educació una educació no molt envejable.

Podríem començar explicant la causa per excel·lència d’aquests problemes, la crisi econòmica. A causa d’aquesta, els que en sortim principalment perjudicats som els alumnes. Som els que ens estem sense professor durant setmanes quan aquest ha hagut d’agafar la baixa; som els que patim les conseqüències del poc pressupost que arriba des del govern; nosaltres som els que hem de pagar els alts preus de les matrícules de la universitat, i moltes altres coses que no acabaríem. Tot i això, els professors també són els que han estat acomiadats de les escoles on potser havien treballat la major part de la seva vida o els que se’ls ha reduït la jornada, i així també el sou, per reduir despeses.

Altres problemes actuals que repercuteixen en la nostra educació, concretament en el cas de Catalunya, són les lleis que s’han redactat fa relativament poc al ministeri d’educació. Una d’elles, la que potser ha creat més rebombori social, ha estat la que obliga a les classe on hi hagi almenys un alumne que vulgui aprendre en castellà, impartir totes les assignatures en aquesta llengua. No hi ha res de dolent en que una família decideixi la situació que vol pels seus fills, però si ells tenen dret a rebre classes en castellà, els alumnes que la vulguin en català també tenen els seus drets. Així que, per democràcia, segurament sortiria guanyant la llengua de la nostra comunitat autònoma.

Podríem estar veient tots els perjudicis de l’educació actual durant una llarga estona, però el que realment hauríem de fer és solucionar la situació. Si el govern d’Espanya, enviés una part del pressupost que utilitza a coses que podrien ser prescindibles a l’educació, reduiríem en gran part els problemes actuals. També, si la generalitat tingués una mica més de llibertat de decisió per part del govern espanyol, segurament podríem ensenyar en la nostra llengua sense problemes. Així que, la principal causa que fa que la situació no canviï és l’actuació dels polítics entre d’altres.

Jo denuncio

ELS DINERS

La situació actual de crisi general està fortament marcada per les retallades constants que aplica el govern sobre els ciutadans, sota el nom de “pla de reajustament obligat”, entre molts d’altres, que posen els caps de govern per englobar aquelles mesures que amb les seves paraules “han de permetre complir amb l’objectiu de dèficit fixat per l’estat” i que en alguns casos pot “provocar incomoditats”, segons l’opinió dels polítics. 

Paral·lelament a això però amb una estreta relació, trobem les negociacions sobre els lligams que han de tenir Espanya i Catalunya (Independència? Pacte fiscal? Continuar com fins ara?...) ja que bona part de les retallades a Catalunya són degudes, diuen, a l’incompliment per part de l’Estat de pagar el que deu.

Des de l’inici de la crisi econòmica, s’han dut a terme nombroses privatitzacions de, per exemple, autopistes i tractaments d’aigua o llum, retallades salarials o fins i tot acomiadaments i tancament d’empreses. Sovint també redueixen o eliminen subvencions a entitats i estudiants, paguen menys baixes laborals o retarden les substitucions a la docència, es congelen els projectes per a la modernització de les aules i totes les inversions previstes, en general,

Això es pot considerar una situació greu perquè precisament no contribueix a una disminució del fracàs escolar sinó al contrari. A més, tenint en compte la retallada en l’àmbit de sanitat, podria portar en el pitjor dels casos, a una societat patint misèria, i no seria tan estrany ja que actualment ja podem observar persones sense sostre a causa dels desnonaments, persones passant gana i malalties per no poder pagar els costos que els suposa, ...

Aquest fet, com tots, té un abans i un després. Al llarg de la història ja s’han produit diverses situacions de crisi econòmica, ja que va fluctuant: èpoques de bonança i èpoques de davallada. Jo, com a jove estudiant que sóc i amb poca experiència en temes econòmics, posaria a la greu situació de crisi la causa d’excessos en il·legalitats i abusos que han tingut lloc en els òrgans administratius del govern. L’arrel, tot i així, sembla ser a EEUU en el mercat immobiliari. Aquí va passar bastant el mateix: per part dels bancs, que van concedir crèdits i hipoteques sense mesura, les quals després no van poder ser pagades i es va produir l’anomenat deute i per por, els que invertien van treure el seu capital i, com a conseqüència, la borsa d’arreu cau.

Ara que ja ens trobem plenament ficats en el desagradable tema de la crisi, la única solució que, com a ciutadana normal i corrent, hi veig seria una manera semblant a “començar de zero”. Això, a termes reals, seria complicat de dur a terme a causa que el sistema d’organització de la societat gira, malhauradament, entorn els diners. Personalment, crec que la corrupció ha de desaparèixer per començar a solucionar el problema: si per mica que estalviem “algú” s’ho queda per ell o simplement els que han d’estalviar són els més pobres, si els tractes de dins el govern beneficien només a ells mateixos, si no hi ha justícia ni veritats... la societat cada vegada anirà a pitjor. En segon lloc, les retallades han de ser per tothom i no només per a la classe mitjana-baixa: càrrecs inexistents que algú cobra, pagues vitalícies que no donen cap fruit sinó que només suposa un cost, títols monàrquics o per l’estil que també només cobren pel nom i no produeixen... i per què això es produeixi també cal un canvi de mentalitat:  treballar per produir, invertir en futur, tenir afany de pròpia millora, igualtat social, interès per la formació, deslliurarse d’envejes, etc. Aquest canvi, amb esforç, podria arribar a aconseguir un canvi de govern i organització política que no permetés tot el negatiu que he anat anomenant. Però ara per ara, Catalunya només podria pal·liar els efectes de la crisi general aconseguint la seva pròpia administració a través de l’anomenat pacte fiscal o bé sortint d’Espanya amb la independència i fins i tot, alguns creuen que sortint d’Europa i de la moneda euro.

Tot i l’explicació, jo acabo denunciant que el tema de preocupació en l’actualitat i el tema principal als mitjans de comunicació i al govern hagi de ser la falta de diners per sobreviure, mentre al món hi ha moltes injustícies com les del 3r món, l’esclavatge, les dictadures, les guerres, el maltractament, l’inferioritat de la dona, entre moltes altres; i que, al cap i a la fi, també giren entorn els diners o el poder, ja que sembla que és l’únic objectiu de la societat actual.

Jo denuncio

La meva denúncia parla d’una de les conseqüències que la societat consumista (la societat del “superbenestar” que hem creat i que ara després de l’època de vaques grasses està desapareixent) ha causat en barris, pobles i petites ciutats. Parlo dels grans centres comercials, les cadenes de distribució, multinacionals... grans atraccions per cadascú de nosaltres o si més no la majoria.

Per nosaltres que ens trobem en aquesta societat, la societat que mai es cansa de tenir però sempre es cansa de tot el que té. De la societat on com més tens més vols i com més tens més et costa renunciar-hi.

Centres com aquests fora de les ciutats, del poble, treuen la gent del centre de la ciutat i per tant també la vida en aquella zona, el tràfec amunt i avall, les passejades, les aturades als aparadors... la vida que s’espera d’un poble.

Amb les nostres vides sense temps trobem més còmode poder-nos desplaçar en cotxe fins a un gran pàrquing on després de pisos o esplanada arribarem a un gran establiment (recordant que si són a les afores ens caldrà un medi de transport, que serà privat, que necessita gasolina i per tant tot són diners i energia) amb tot el necessari i innecessari per a la compra setmanal, l’espai per distreure els fills i per tenir la iaia entretinguda una estona. Els productes es troben entre cartells d’oferta i a preus molt reduïts a causa de la extensa distribució que en fan i això és una competència que el comerciant de la petita botiga no pot assumir; ell a canvi només et pot oferir un gran tacte de tu a tu, entesa en el tema i estar disponible per a qualsevol problema que tinguis després de la compra.

I no només es queda aquí, a part de treure la vida del centre, de deixar sense a feina a botiguers, comerciants i petits productors i empresaris, la major part de les grans empreses, per exemple les del tèxtil, utilitzen economies d‘escala i per tant produeixen i exploten països subdesenvolupats que acaba repercutint les empreses productores nacionals i les del costat de casa, deixant-les morir, sense feina i sense alternativa viable.

Amb la situació actual és normal que consumim aquests productes i busquem preus reduïts però cal adonar-nos també de tot el què estem destruint.

Preguntem-nos, és normal que una hamburguesa, poder-te asseure a menjar-te-la i anar al lavabo valgui 1€ i que de una samarreta, dissenyada, produïda, que es troba en una botiga i que hi ha algú que te la ven en paguis 2.99€?

Si tenen botigues escampades arreu del món venent el mateix i amb el mateix nom a la bossa si, és possible i ens sembla normal.

Jo denuncio

Alguns països més desenvolupats que d’altres utilitzen el seu potencial econòmic per beneficiar-se de les riqueses minerals, per exemple, dels països tercermundistes. Un cas d’aquests es donaria en la República Democràtica del Congo situada al ben mig d'Àfrica. És un dels països més grans d'aquest continent i també és un dels països més rics de la zona quant a recursos naturals. Aquests recursos van des del coure, cobalt, manganès o zinc, fins a l'or, carbó, etc. Les indústries diamantíferes, de cobalt, de coure i de coltan de la República Democràtica del Congo són les indústries amb més potencialitat de tot Àfrica.

Davant aquestes fonts de recursos naturals ambicionats pel seu valor al mercat, han desencadenat guerres.

La coalició rebel participa en negocis per finançar la guerra. Els rebels han establert un sistema per a l'ús efectiu dels recursos naturals en el territori sota el seu control, creant departaments de finances i mineria que concedeixen contractes i vendes a empreses occidentals, principalment europees i dels Estats Units.

També cal mirar-ho des del punt de vista dels treballadors d’aquestes zones que apart d’estar en guerra, tenen que treballar amb molt males condicions laborals, sous pèssims, explotació infantil... Des del meu punt de vista aquestes zones haurien de rebre ajudes dels països desenvolupats enlloc “d’aprofitar-se’n”.

Totes aquestes companyies de fora haurien de donar ajudes als països i aportar-hi  ajudes laborals i millores, ajudant així a la població i als països d’aquestes zones.

També és veritat que tots aquests països no faràn això sense una recompensa i el que faran serà aprofitar-se’n.

Jo denuncio

La poca i manipulada informació que rebem sobre l’actual situació econòmica que estem vivint, des de fa uns quants anys degut a la gran crisi econòmica que es va iniciar pels volts del 2008. Tot i els anys que fa que vivim immersos en una crisi econòmica, ningú no ens ha explicat mai com hi hem arribat, i si ho han fet ha estat d’acord amb els seus interessos i sense dir tota la veritat.  Els polítics només ens diuen de qui és la culpa, els mitjans de comunicació s’encarreguen de dir el que els polítics volen, i les finances internacionals només diuen quin ha de ser el nostre objectiu de dèficit i especulen sobre quin any s’acabarà la crisi sense posar-se d’acord.

En primer lloc, cal dir que el capitalisme ja ens té acostumats a crisis, ja que no es un sistema lineal. Al 1929, per exemple, hi ha haver una crisis deguda a la caiguda de la borsa de Nova York, a finals dels anys 70 i començaments dels 80 vam travessar l’anomenada crisi del petroli.

Doncs bé, el responsable d’aquesta crisi es l’excessiva avarícia del sector financer que es va situar a tot el món, i en el nostre país espectacularment , com a amo i senyor de tota la societat, finançant campanyes electorals, creant diners ficticis, invertint en llocs especuladors i desenvolupant el seu gran negoci: la immobiliària, a partir d’aquí comença una crisi econòmica mundial que frena l’especulació, i fa que es pari tota l’economia.

Una segona causa, seria que en ocasions anteriors s’ha actuat a través de polítiques anticícliques, a l’any 29 quan es va produir la crisi a Nova York, el govern del president Roosevelt  va intentar compensar la caiguda de l’activitat a través d’inversions públiques, cosa que en aquest moment com que jo no regeix el pensament que hi havia aleshores, sinó que hi ha el neoliberalisme de Bilton Freeman l’estat no ha intentat incentivar l’economia i per tant a fet que la caiguda sigui més gran.

Així com de la crisi dels anys 70 i 80 en deien la crisi del petroli ara en direm la crisi de l’especulació, els bancs , els nous productes financers, les companyies d’assegurança, els fons d’inversió han actuat de manera especulativa, han arriscat extraordinàriament per obtenir un guany, finalment han concedit molts crèdits que no han pogut ser retornats i aleshores a partir d’aquí molts bancs han “caigut”, i d’altres estan sent salvats amb diner públic, diner que hauria de servir per ajudar a la gent i no per ajudar als especuladors que per la seva avarícia ens han abocat a tots a la dramàtica situació que estem vivint. 

JO DENUNCIO

Estic indignada com crec que la majoria de persones actualment i es que les coses no s’estan fent bé. En època de vaques grosses, la majoria de la gent podia pagar i pagava els seus impostos a temps, uns diners que en teoria l’ajuntament havia d’administrar per millorar i fer prosperar  la nostra ciutat i ja aleshores, i crec que des de sempre, ha existit el problema del mal estat de les voreres a Berga. Fa un temps de diners no en faltaven per arreglar-les però tot i així no es va fer res i es van deixar com estaven, exceptuant algun cas en que es devia haver queixat molta gent o que l’estat del carrer era tant lamentable que no deurien tenir mes remei que arreglar-ho.  Ara amb aquest context de crisi, l’ajuntament té l’excel·lent excusa que no hi ha diners però com diria qualsevol mestressa de casa: si entren menys diners, se’n gasten menys però sempre hi ha d’haver un plat a taula. I amb això em refereixo que els diners s’han de saber administrar amb seny, un seny que quan teníem la sort que entraven tants diners a les arques públiques, la brillantor i el poder que suposaven aquells diners van cegar a qui els havia d’administrar  i la majoria es van desaprofitar i tirar en projectes finalitzats que han costat un ronyó i part de l’altre i que no s’utilitzen,  com milions de pisos nous que ara mateix poques persones poden comprar o projectes sense finalitzar que van quedar aturats quan es va tancar l’aixeta. Sóc conscient que ara mateix no hi ha diners per a grans nous projectes però la gent segueix pagant els seus impostos i els vol veure reflectits en la seva ciutat en petites accions de millora, moltes vegades necessàries com els el cas d’arreglar les voreres i carrers, ja que n’hi ha mots sense asfaltar o amb rajols aixecats i ja hi ha hagut mes d’un accident.  És un problema que ja s’arrossega de fa temps i que ni en els bons temps s’havia aconseguit solucionar del tot i crec que simplement no s’havia ni intentat solucionar.

Sense anar més lluny us puc posar l’exemple d’una dona que degut al mal estat del carrer, va caure i es va fer molt mal al braç, a més a més de les diverses contusions i morats deguts a la caiguda. El diagnòstic del metge va se trencament de carps i metacarps de la mà dreta. Doncs bé, aquesta senyora de la comarca que fins llavors estava, per sort, treballant aquí a Berga, està patint no tant sols el mal físic que això li està suposant sinó que a part de deixar de cobrar una part del seu sou pel fet d’estar de baixa, com que ha de venir a fer les cures programades a l’hospital comarcal St. Bernabé, necessita que els seus familiars l’acompanyin a unes hores en que moltes vegades el servei públic de transport no cobreix la ruta, afegint al seu petit malson, el de tota la família. Potser molts direu que ha estat mala sort però qualsevol de nosaltres ens hi podem trobar a causa del mal estat de les voreres que si s’hagués fet un simple manteniment quan tocava i es podia, no ens trobaríem en casos com aquest que va passar aquí fa menys de dos mesos.

Jo denuncio

Un dels drets més preuats que avui en dia la Organització de les Nacions Unides reconeix és el dret dels pobles a decidir i a ser sobirans. Aquest dret, que en teoria semblaria bàsic de qualsevol democràcia mínimament normalitzada, a l’Estat Espanyol no es pot exercir amb normalitat a l’Estat Espanyol. Per aquest motiu, jo denuncio el fet que el poble català no pugui decidir el seu futur lliurement degut a la oposició de l’estat Espanyol.

Les causes d’aquest conflicte es remunten a segles passats. Catalunya, una de les nacions més avançades de la Europa medieval, a partir del segle XVIII va quedar sota la tutela d’Espanya. Des de llavors, tota la llibertat que els ciutadans havien tingut com a poble sobirà va quedar anul·lada. Es va passar a ser una regió més d’una Espanya molt centralista i amb una política molt repressiva envers tot el que tenia a veure amb la cultura, la llengua i les tradicions catalanes. D’ençà d’aquells temps, Catalunya no ha tornat a recuperar la seva plena llibertat de decisió.

Ara el poble de Catalunya sembla decidit a tornar a emprendre el rumb per recuperar el que és seu, exigint la celebració d’un referèndum per decidir sobre el futur de la nació catalana. Però per part del govern espanyol, existeix una oposició frontal. Fonamenten la seva negativa, en una constitució arcaica i obsoleta, que cada dia fa més aigües en diverses qüestions. El que realment no volen reconèixer és que no volen deixar marxar el poble català de la seva tutela perquè és el motor econòmic d’Espanya i sempre ho serà.

La solució que jo proposaria per aquest conflicte és ben simple. El govern d’Espanya hauria de deixar de posar pals a les rodes a la celebració d’una consulta per tal que el poble català es pogués expressar lliurement. D’altra banda, s’està obligant a milions de persones a viure d’una manera que no volen. Finalment una cita: els filòsofs utilitaristes, segons el criteri de l’utilitarisme o de la màxima felicitat demanaven la màxima felicitat pel major nombre de persones, i ara mateix, la felicitat de la majoria de catalans seria poder viure en una Catalunya independent. 

Jo denuncio

El planeta es troba en una situació molt delicada pel que fa a estabilitat mediambiental. Els governs, al llarg del planeta, estan mentalitzats amb l'esdevenir dels recursos energètics i la contaminació derivada de l'explotació i conversió dels mateixos. Després del Protocol de Kyoto i amb la perspectiva del temps es poden prendre conclusions tant positives com negatives. Els projectes duts a terme per a la reducció dràstica d'emissions han resultat ser un frau i, a més, ha incrementat les diferències entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats.

Les Nacions Unides va aconseguir, dins de la seva Convenció sobre el Canvi Climàtic, que l'any 1997 se signés el Protocol de Kyoto. Malgrat que no entrés en rigor fins a 2005, la pressió internacional sobre les emissions va créixer i d'alguna manera la mentalitat va canviar. Ara be el problema, que lògicament es troba a la pràctica, i és que no només no s'han reduït les tones de CO2, sinó que han augmentat fins a un 45%, com és el cas d'Espanya.

Aquest augment es deu a un nou mercat mundial, a part del mercat tradicional, en què es compra, ven i especula sobre la quota de contaminació màxima admesa per a cada país.

 El procés és molt senzill: es fixen els límits màxims de contaminació establerts a Kyoto -5% entre 2008 i 2012, les companyies poden augmentar o reduir les emissions en funció de la seva taxa prèvia, per al que se'ls ofereix avantatges econòmics si s'implanten noves tecnologies, o bé se'ls imposa sancions al voltant de 25 euros per tona. Els límits es divideixen en bons, que poden ser comprats o venuts en funció de les necessitats de cada empresa i evidentment, ja ha sorgit l'especulació sobre aquests bons, afectant de manera directa al desenvolupament i al teixit industrial d'alguns països. Les estafes han arribat fins als 5.000 milions d'euros.

Vergonyós.

Jo Denuncio

Un dels molts temes que trobo que no és just i em ve al cap sovint, és la manera en què els humans influenciem la natura. No vol dir que sigui just o no el que comentaré a continuació sinó que és nomes el meu punt de vista, potser és una tonteria el què diré o potser es algo en el què hem de meditar.

Com ja sabeu, la majoria de les persones el què apreciem més és tenir èxit, tenir poder econòmic i moltes altres coses que no és el cas d´esmentar-les ara. El que vull dir és que per arribar a tenir això acabem afectant la natura de moltes maneres ja que els humans controlem aquest planeta. Al considerar-nos ´´superiors´´ pensem que podem fer el que vulguem amb els éssers vius del nostre voltant, però jo crec que no ha de ser així. És evident que tenim el control i no hem aparegut aquest món del no res, sinó que hi estem per alguna raó, per això ens podem comunicar i la nostra societat s’ha desenvolupat d’una manera espectacular, però hem de tenir en compte que hi ha moltes espècies d’éssers vius que conviuen amb nosaltres i que som dependents d’elles i les necessitem per diverses raons com l’alimentació,  els esports, companyia, etc. Hem de fer lo possible per respectar-los en certa manera, no destruir els ecosistemes i les coses tan meravelloses que ens aporta la natura, sinó intentar no influenciar d’una manera tan exagerada. Per exemple si nosaltres sobre explotem algun recurs o algun animal hauran conseqüències en molts altres àmbits i pot acabar extingint altres espècies. S’hauria d’intentar arribar a un equilibri entre la natura i nosaltres, moltes vegades matem a molts animals i acabem amb l’extinció d’espècies per capritxos nostres i perquè tenim diners ens pensem que podem comprar qualsevol cosa, o podem portar qualsevol animal a casa i per exemple els tanquem en gàbies, no els hi donem l’atenció necessària i viuen una vida miserable quan la seva vida és viure en llibertat, en el se hàbitat.

Els diners i el poder han afectat molt la humanitat i s’han creat grans desigualtats entre els humans, una curiositat és que avui en dia hi ha més de 27 milions d’esclaus al món, i a nosaltres ens sembla que aquells temps ja han passat. Sóc conscient que mai no arribarem a que tots els humans i animals tinguin una vida més o menys bona perquè la maldat és molt gran en aquest món i només busquem el nostre bé, però penseu estar en la situació en la que està molta gent i quina vida miserable viuen, lo mínim que podríem fer es tenir la voluntat de fer algo en contra d’això. Personalment crec que l’home ha estat creat i s’ha anat apartant de la voluntat de fer el bé i de l’amor, això explica la situació d’avui en dia.

JO DENUNCIO

Ja fa molt temps que un gran percentatge de ciutadans catalans i espanyols s'han quedat sense casa i no han rebut cap tipus d'ajuda per part del govern ni cap d'aquests farsants.

Els anys passen i cada vegada és més complicat trobar un lloc de treball i, encara que els lloguers i les ventes d’habitatges hagin baixat de preus, és complicat trobar-ne un que s’adapti a les condicions de cada família.

M’està molt bé que si un no paga es prenguin mesures per solucionar tot això però el que no trobo bé és que una família amb nens petits que necessiten una bona alimentació per poder créixer sans se’ls deixi sense casa i arrossegant els deutes del lloc on ja no viuen.

On ha anat a parar la humanitat de les persones? Veiem a un sense-sostre al carrer i no l’ajudem, no ens parem a pensar en com seria viure així, sense cap esperança perquè ja has perdut tot per el que has lluitat durant tota la vida i encara hi ha gent que quan els veu se’n riu per l’aspecte que poden tenir.

En aquest cas puc denunciar dues coses: que els polítics en comptes de mirar només per els diners que van a parar a la seva butxaca es parin a pensar en com deuen estar els seus ciutadans, perquè al final, es quedaran sols amb tots els problemes en els que s’han ficat sols, i que ajudin a la gent que més ho necessita perquè si ho fan a la llarga seran recompensats i els hi donaran suport; l’altra cosa que denuncio és la manera que tenim de gastar diners, sense pensar que hi ha un demà i que podríem estar sense casa com tota aquesta gent, i per tant, em de saber apreciar el que tenim perquè, com es diu moltes vegades; no ens adonem del que tenim fins que ho perdem.

JO DENUNCIO

Els últims anys han estat  marcats per les contínues retallades per part dels governs del món  a les polítiques socials i a l’Estat del Benestar a conseqüència de la crisi econòmica en que es troba immers el món des de l’any 2008. És per això que cada vegada es fa més evident la necessitat de reduir la despesa militar.

Segons el SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), la despesa militar mundial l’any 2012 va ser de 1,74 bilions $, despesa que representa el 2,5% del PIB mundial. És una despesa que fomenta antics conflictes armats, així com ajuda a originar-ne de nous. 

Les armes són béns improductius, és a dir no produeixen valor econòmic, tot i que provoquen un cost important a nivell mundial. A més tenen conseqüències perverses ja que frenen el desenvolupament i no representen cap avenç econòmic. Si tots els recursos invertits en armament es destinessin a les polítiques socials, crec sincerament que es generaria un important desenvolupament humà i social. A més, les armes són una de les causes principals de les desigualtats entre els països del nord i del sud, perquè contribueixen a la pobresa del Tercer Món per l’endeutament que provoquen les exportacions d’armes en aquestes regions.

Els governs europeus, amb l’arribada de la crisi s’han vist obligats a emprendre reduccions en els seus pressupostos militars , especialment en les principals potències, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i en menor grau Espanya.

Res justifica que a  l’Estat espanyol es destinin al 2013 més de 16.000 milions € a la despesa militar, ni a mantenir un exèrcit sobredimensionat, així com a invertir capital públic en la compra de nous armaments com, fragates, avions de combat i helicòpters militars, que tot plegat ha generat un deute acumulat de 32.000 milions €.

No es pot tolerar que se sostingui amb diners públics un sector que ven armes a països en conflicte on es vulneren els drets humans, quan les necessitats més bàsiques no estan cobertes per a tota la població. Enmig de la greu crisi on ens trobem és intolerable que es gasti un 4,32% del pressupost mundial en militarisme, i alhora els governs apliquin retallades en la sanitat i en l’educació. Ara més que mai, l’Estat espanyol i els partits polítics del nostre país han d'adonar-se compte que cal retallar la despesa militar i prioritzar i invertir en despesa social.