El meu assaig anirà enfocat a analitzar la fanatització que està patint la
societat actual. El més preocupant és que aquesta radicalització ideològica pot
resultar incontrolable si s’eleva al màxim exponent: la violència. La violència,
doncs, es pot donar en fets ocasionals i esporàdics (per exemple, en manifestacions
pro/contra algun fet) o a gran escala, el que anomenem terrorisme. Així doncs,
aquest escrit pretén denunciar que s’ha d’actuar personalment i col·lectiva
contra aquest “terrorisme ideològic”, que pot anar des del racisme fins a l’extremisme
religiós i que ens arrossega a un conflicte social important, que posa en
perill la seguretat i la “bona salut” de la societat actual.
Un cop presentat denunciada la
situació, hem de fer un necessari pas enrere per poder veure les causes que han
produït això. Prenent com a exemple el cas recent dels atemptats a la Marató de
Boston, podem comprovar que sempre tenim una part de culpa que la radicalització assoleixi l’ èxit en el
seu afany de causar dolor al ciutadà inconscient i innocent. Els nostres grans
errors són la passivitat, la permissivitat i, en el cas nord-americà, la
incapacitat d’adaptar-se a una cultura i a una gent diferent, que no és com tu.
Prenem aquest tòpic de “ gent diferent” per posar incís en la xenofòbia que des
d’aquí, a la nostra pròpia ciutat, es predica. Aquest fet ens porta a pensar
que potser nosaltres hi tenim alguna cosa a veure en el fet d’evitar que el
vingut de fora s’adapti. El nostre pensament és doncs “extremadament egoista”;
ens molesta el fet que algú pugui arribar a ser com nosaltres, que comparteixi
els nostres costums. En cap circumstància però, pensaríem que el vingut de
fora, “l’inadaptat”, pogués fer un acte de terrorisme, ple d’odi cap als que l’han
“repudiat”: aquest és el cas dels nois txetxens.
A partir del moment en què el
terrorisme esdevé incontrolat i espontani, com és el cas estadounidenc, el ciutadà té por. El terrorisme, tant el
fonamentalista com el d’estat, no és més important pel nombre de víctimes que moren, sinó per la por que genera i per l’impacte
que té sobre la societat. El terrorisme d’aquesta dècada ja no és un terrorisme
a gran escala, és de “guerrilla”, “casolà”. Hem d’entendre que les bombes no
només són les fetes a base d’explosius, sinó també les intangibles, les que
causen la fragmentació i descomposició de la nostra societat.
Davant d’això, però, què hem de fer? Doncs ben senzill: dir
que no. Hem de demostrar que els violents i els radicals no ens han guanyat.
Tant si són al passadís d’un centre educatiu, al carrer, o en un govern, no hem
de donar-los cap oportunitat de destruir la cohesió social que s’ha assolit.
Pau Moneo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada